La Teresina als 92 anys

El fet de conéixer la Teresina ha representat per a mi un doble enriquiment: escoltar la vida d’una persona realment simpàtica explicada per ella mateixa i retrobar noms que havia escoltat de petita i que amb tants anys de no viure al Poble Nou, no havia sentit mai més.  Es cert que s’explicava amb moltes reiteracions i segurament algunes distorsions, però,  les reiteracions m’han anat dibuixant millor, cada vegada, el caràcter i les situacions que explica. Com, quan, per exemple, un cop acabada la guerra i ja a punt de casar-se, va saber que la mare li havia cremat totes les cartes que havia rebut dels xicots que se’n havien anat al front entre ells el seu antic nòvio i amb els que ella havia mantingut una extensa correpondència i que com diu "ara hauríen estat un testimoni valuós". Alguns no van poder tornar i ella els recorda encara amb gran afecte.  Ella, ha tingut sempre una autoestima -que diem ara, una dignitat, que deien abans- molt alta: “a mi pretendents no me n’han faltat mai”. No és estrany; hem repassat totes les capses de fotos i ella sempre fa molt de goig, en totes les diferents etapes de la seva llarga vida.

I, a més de portar la casa amb uns pares grans i un nen petit, es guanyava la vida a casa venent roba i tot allò que tingués sortida; però amb tot, encara tenia temps per tocar el piano i llegir. Té  una escollida biblioteca i així que em descuido ja treu un llibre per regalar-me’l! Parlem de Josep Pla, de Josep Mª de Sagarra, de l’Epinàs, etc. etc. Però sobretot de Xavier Benguerel, l’autor poblenoví que ella va conéixer personalment i del que en guarda un bon record. Al piano el que més li agradava, era tocar tangos.

Sovint anomena els carrers amb el nom que teníen 50 anys enrera i cal que s’expliqui més perquè jo pugui saber d’on em parla. Ara em sap greu no haver utilitzat cap gravadora o bloc de notes per retenir més les anècdotes que ha anat desgranant al llarg dels més de 2 anys de ser amigues. Sovint em dèia: “llàstima que no ens haguéssim conegut abans! vosté els hauria caigut molt bé als meus pares”(¡!!) O bé, “llàstima que no m’hagi conegut quan cuinava perqué jo cuinava molt bé, sap?” I sí, ho he constatat que cuina bé: em va donar a tastar la seva paella i és exquisida.  La llàstima és que cada cop més va  anar perdent la memòria recent, que no la dels vells temps i el cuinar se li va fer massa feixuc.

Hi havia setmanes que no podiem sortir perquè tenia mal al peu i hi ha moltes escales per pujar a casa seva... llavors aprofitàvem l’hora del “Cor de la ciutat” que ens agradava a totes  dues mirar-lo, per passar una estoneta juntes. I em parlava del cine Rellisquín; de la fàbrica del Cànem; de la via del tren; de les ballades de sardanes; de la placeta de l’arengader; dels autobusos i tramvies que anàven a Barcelona, del “lock-out”, que ella  pronúnciava: “louquit”... en fi d’una vida que en el modern 22@ ja no recorda gairebé ningú.

VISLUMBRES DE LA INDIA

        

     un servidor de turbante  e inmaculada chaqueta blanca me llevó a mi habitación (...)a fuera me esperaba una realidad insólita:

     oleadas de calor, vastos edificios grises y rojos como de un Londres victoriano crecidos entre las palmeras y banianos como una pesadilla pertinaz, muros leprosos, anchas y hermosas avenidas, grandes árboles desconocidos, callejas malolientes,

     torrentes de autos, ir y venir de gente, vacas esqueléticas sin dueño, mendigos, carros chirreantes tirados por bueyes abúlicos, ríos de bicicletas,    

     algún sobreviviente del British Raj de riguroso y raído traje blanco y paraguas negro,

     otra vez un mendigo, cuatro santones semidesnudos pintarrajeados, manchas rojizas de betel en el pavimento,

     batallas a claxonazos entre un taxi y un autobús polvoriento, más bicicletas, otras vacas y otro santón semidesnudo,

     al cruzar una esquina, la aparición de una muchacha como una flor que se entreabre,

     rachas de hedores, materias en descomposición, hálitos de perfumes frescos y puros,

     puestecillos de vendedores de cocos y rebanadas de piñas, vagos andrajos  sin oficio ni beneficio, una bandada de adolescentes como un tropel de venados,

     mujeres de saríes rojos, amarillos, colores delirantes, unos solares y otros nocturnos, mujeres morenas de ajorcas en los tobillos y sandalias no para andar sobre el asfalto ardiente sino sobre un prado,

     jardines públicos agobiados por el calor, monos en las cornisas de los edificios, mierda y jazmines, niños vagabundos,

     un baniano, imagen de la lluvia como el cactus es el emblema de la sequía, y adosada contra un muro una piedra embadurnada de pintura roja, a sus pies unas flores ajadas: la silueta del dios mono,

     la risa de una jovencita esbelta como una vara de nardo, un leproso sentado bajo la estatua de un prócer parsi,

     en la puerta de un tugurio, mirando con indiferencia a la gente, un anciano de rostro noble,

     un eucalipto generoso en la desolación de un basurero, el enorme cartel en un lote baldío con la foto de una estrella de cine: luna llena sobre la terraza del sultán,

     más muros decrépitos, paredes encaladas y sobre ellas consignas políticas escritas en caracteres rojos y negros incomprensibles para mí,

     rejas doradas y negras de una villa lujosa coon una insólita inscripción: Easy Money, otras rejas aún más lujosas que dejaban ver un jardín exuberante, en la puerta una inscripción dorada sobre mármol negro,

     en el cielo, violentamente azul, en círculos o en zigzag, los vuelos de gavilanes y buitres, cuervos, cuervos, cuervos...

    

Octavio Paz

Círculo de Lectores, 1995

Jo no sé pas superar aquesta descripció de la Índia. La va escriure el 1995, però Paz diu que descriu el Delhi de 1951. I, pràcticament descriu el que jo vaig veure el 2007.