divendres, 6 de maig del 2011

La Teresina als 92 anys

El fet de conéixer la Teresina ha representat per a mi un doble enriquiment: escoltar la vida d’una persona realment simpàtica explicada per ella mateixa i retrobar noms que havia escoltat de petita i que amb tants anys de no viure al Poble Nou, no havia sentit mai més.  Es cert que s’explicava amb moltes reiteracions i segurament algunes distorsions, però,  les reiteracions m’han anat dibuixant millor, cada vegada, el caràcter i les situacions que explica. Com, quan, per exemple, un cop acabada la guerra i ja a punt de casar-se, va saber que la mare li havia cremat totes les cartes que havia rebut dels xicots que se’n havien anat al front entre ells el seu antic nòvio i amb els que ella havia mantingut una extensa correpondència i que com diu "ara hauríen estat un testimoni valuós". Alguns no van poder tornar i ella els recorda encara amb gran afecte.  Ella, ha tingut sempre una autoestima -que diem ara, una dignitat, que deien abans- molt alta: “a mi pretendents no me n’han faltat mai”. No és estrany; hem repassat totes les capses de fotos i ella sempre fa molt de goig, en totes les diferents etapes de la seva llarga vida.

I, a més de portar la casa amb uns pares grans i un nen petit, es guanyava la vida a casa venent roba i tot allò que tingués sortida; però amb tot, encara tenia temps per tocar el piano i llegir. Té  una escollida biblioteca i així que em descuido ja treu un llibre per regalar-me’l! Parlem de Josep Pla, de Josep Mª de Sagarra, de l’Epinàs, etc. etc. Però sobretot de Xavier Benguerel, l’autor poblenoví que ella va conéixer personalment i del que en guarda un bon record. Al piano el que més li agradava, era tocar tangos.

Sovint anomena els carrers amb el nom que teníen 50 anys enrera i cal que s’expliqui més perquè jo pugui saber d’on em parla. Ara em sap greu no haver utilitzat cap gravadora o bloc de notes per retenir més les anècdotes que ha anat desgranant al llarg dels més de 2 anys de ser amigues. Sovint em dèia: “llàstima que no ens haguéssim conegut abans! vosté els hauria caigut molt bé als meus pares”(¡!!) O bé, “llàstima que no m’hagi conegut quan cuinava perqué jo cuinava molt bé, sap?” I sí, ho he constatat que cuina bé: em va donar a tastar la seva paella i és exquisida.  La llàstima és que cada cop més va  anar perdent la memòria recent, que no la dels vells temps i el cuinar se li va fer massa feixuc.

Hi havia setmanes que no podiem sortir perquè tenia mal al peu i hi ha moltes escales per pujar a casa seva... llavors aprofitàvem l’hora del “Cor de la ciutat” que ens agradava a totes  dues mirar-lo, per passar una estoneta juntes. I em parlava del cine Rellisquín; de la fàbrica del Cànem; de la via del tren; de les ballades de sardanes; de la placeta de l’arengader; dels autobusos i tramvies que anàven a Barcelona, del “lock-out”, que ella  pronúnciava: “louquit”... en fi d’una vida que en el modern 22@ ja no recorda gairebé ningú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada